‘La Casa de les Tres Xemeneies’ d’Andreu Claret: fulletó d’un temps i d’un país

La història de la Catalunya contemporània és de novel·la. Algú la podria qualificar, fins i tot, de fulletonesca. I això, al contrari del que se sol sobreentendre, no és despectiu. Mercè Rodoreda, per la seva vida i la seva obra, que és plena de textos publicats en diaris i revistes, n’és l’exemple més emblemàtic. A més, no és un exemple gratuït si tenim present, salvant totes les distàncies, que alguns noms i algunes obres recents de la novel·la catalana enllacen d’una manera o altra amb l’autora de La plaça del Diamant. I no cal que necessàriament siguin escriptores les que evoquin aquest vincle. El periodista i escriptor Andreu Claret, nascut a l’exili de França el 1946, hi remet en els seus darrers títols París érem nos­altres, premi Ramon Llull 2023, i en el més recent La Casa de les Tres Xemeneies.

Les de Claret no són novel·les publicades en fulletons ni amb temàtica estrictament de fulletó. De fet, des de la seva trilogia sobre la Guerra Civil conformada per El secret del brigadista, El cònsol de Barcelona i 1939. La caiguda de Barcelona, i amb l’excurs d’una Venjança ambientada a l’Alexandria dels temps d’Hipàtia, més aviat és en la novel·la històrica on cal ubicar un autor que posseeix, precisament, el premi Néstor Luján d’aquest gènere. Però les obres de Claret conformen una sèrie o saga que, en un remarcable crescendo literari ara ja estabilitzat, vol anar molt més enllà de la novel·la històrica. En els dos darrers títols hi posa cullerades (i una cullereta) d’història familiar i personal, autobiogràfica, com a ingredients d’una crònica sentimental col·lectiva més àmplia (i amb algun polsim poètic) a l’estil de Manuel Vázquez Montalbán. Claret escriu bé sobre un temps i un país que han cantat Raimon i també Joan Manuel Serrat, un dels personatges que apareixen de sobte i de ada, però no casualment, a La Casa de les Tres Xemeneies.

Ambientada el 1962 en una finca del Poble-sec que, si bescanviem l’humor de tebeo pel realisme social i el costumisme literari, podria perfectament ser un número 13 de la Rue del Percebe, la novel·la de Claret retrata bé la Barcelona de l’època i fa alguna excursió clau a les riuades del Vallès i al món de l’exili francès, d’on prové el jove protagonista. És molt evident que el Ramon de 18 anys que arriba de París per estudiar a Barcelona reflecteix l’experiència biogràfica de l’autor mateix. Però Claret ha sabut posar-hi distància amb una singular forma narrativa que alterna textos en primera persona i d’altres com a narrador omniscient. Una fórmula que li permet explicar a la vegada una història d’amor amb elements d’intriga però, sobretot, fixar una panoràmica històrica, social i fins cultural de la Barcelona, la Catalunya i l’Espanya de l’època. Amb un filtre molt concret, és clar. Ho sintetitza la trobada del protagonista amb una veïna seva, lletraferida, per prendre una xocolata al carrer Petritxol, parlar de la identitat i la lluita de classes i comentar els llibres que s’acaben de comprar o estan llegint: Rodoreda, Martín-Santos, Candel i Joan Fuster.

Si algun retret es pot fer a Claret és que, en la sistemàtica de cartografiar un temps i un país, de vegades a alguns personatges del que acaba sent una novel·la molt coral se’ls veuen massa les costures d’arquetip: el porter falangista, la veïna xafardera, l’obrer sindicalista… En qualsevol cas, això no desmereix ni la trama ni l’exercici de descripció històrica i social d’un període i una ciutat, amb els seus barris i les seves classes populars, que cada cop són més carn d’un tipus de novel·la que pretén (i aconsegueix) anar una mica més enllà de la memòria històrica. Las chicas de la fábrica, de Raúl Montilla, i Les noies de Sants, de Tània Juste, són títols gairebé coetanis i, amb La Casa de les Tres Xemeneies, configuren una trilogia casual però no per casualitat.

Ara que la pel·lícula d’El 47 sembla que ha obert un camí d’èxit per recuperar la memòria social i sentimental d’un parell o tres de generacions i de les classes subalternes que cantava Raimon, cal donar encara més valor a la tasca que està fent Claret. Amb ofici de periodista i de narrador, ha sabut ar —no tothom ho aconsegueix, ni tan sols alguns autors molt més venuts sota l’etiqueta de mediàtics— de la crònica a la novel·la. I sempre fidel a l’escriptura en català i a un públic que agraeix, en presentacions, cafès o clubs de lectura, la proximitat d’un autor. Una proximitat que potser serà també temporal en la propera obra de Claret, a qui ara toca explicar-nos la transició. Si no és amb una nova novel·la, que sigui amb unes memòries. Però que no deixi d’escriure.

Andreu Claret participarà dijous 3 de juliol al Club del Quadern. S’hi poden inscriure aquí.

La Casa de les Tres Xemeneies

Andreu Claret
Columna
408 pàgines. 21,90 euros